Ombres

Sé que batalles entre ombres, que la foscor és l’única companya en la recta final d’aquest viatge. No sé si estàs viva o morta perquè quan et dono la mà restes indiferent, però tinc l’esperança que has notat que hi sóc. Em pregunto què passa al teu voltant, en quin món t’has perdut. Si els records de la teva infància, que retornen cada dia, et molesten o et fan l’existència més planera. M’invento excuses quan et preocupes perquè la teva mare encara no ha arribat, ja que no puc dir-te que t’espera des del cel. I les ombres tornen. Fins al final. De vegades em desespero, iaia, mai sabràs que m’has ajudat a créixer. Al principi no era capaç d’entendre res, després tenia por d’imaginar-me què podies estar sentint i ara continuo tenint por, però sóc més forta. M’enganyaria si digués que ja no se’m posen els pèls de punta quan recordo el dia en què, per una mena d’il.luminació divina, vas cantar un trosset del Virolai. Rosa d’abril, Morena de la serra. Va ser després de sopar amb els ulls tancats, com de costum, només obrint-los a còpia de cridar-te l’antenció una vegada rere l’altra. “Iaia, obre els ulls, sóc aquí, no em veus? Parla” Com sempre, m’observaves amb la mirada del desconegut. Cada dia, per tu, és la primera vegada que em veus. Només sóc una estranya. Però, saps, estic orgullosa de tu perquè aquell dia vas aconseguir l’impossible, tu sola. “Rosa d’abril, Morena de la serra”…va ser com si respirés una alenada d’esperança. Tinc la sensació que mai oblidaré aquell moment. Segur que quan erets jove a tu també et passava, això de tenir la sensació que no oblidaràs unes paraules. Tanmateix, ara, no recordes res. No saps si estàs viva o morta, sempre batallant entre les ombres de l'alzheimer.

Una mica de claror...si us plau.