Aigua.

Com si l'aigua tingués el poder màgic d'endur-me a un altre lloc, de vegades és sota la pluja on la seguretat sembla voler abraçar-me com fa temps que no m'abraces. Avui m'ha semblat que els núvols esperaven el millor moment del dia per repartir tendresa, cap al vespre, caminant cap a casa després de suar ben bé durant una hora i mitja, entre batecs accelerats i pensaments estranys, en un intent de desfogar-me. Una gota de sinceritat m'ha caigut a la punta del nas, com si truqués a la porta de la meva pròpia sinceritat, com si fós l'hora d'afrontar-m'hi sense excuses vàlides. I tot seguit el cel sencer semblava posar-se d'acord amb les idees que m'invaïen sense demanar permís...una, dues, tres...les gotes són (quasi) iguals. L'aigua no té gust. Ni color. Si la vida fos igual d'avorrida que l'aigua la nostra ànima es rendiria més fàcilment. I aleshores, Isabel, per què identifiques tan sovint l'aigua amb la vida? Perquè s'assembla al cel, a la seva grandiositat, l'estar aquí i ara. La Mercè Rodoreda, en la versió més eròtica de l'aigua, diria que aquesta és un llit blau capaç d'endur-nos fins la fi del món, entre metàfores de llamps i trons que identifica amb orgasmes, una de les sensacions més àlgides de l'ésser humà. Això sí que és vida i és aigua i és tendresa.

Tinc els turmells molls.