El sabó del lavabo verd d'aquest cafè.

Trobo curiós haver-me acostumat a trobar normal recordar-te en trossets d'instants perfumats de tu quan m'oloro les mans després d'haver-me-les rentat amb el sabó del lavabo verd d'aquest cafè on cada dimecres després de dinar quedo en secret i entre línies amb en Baltasar Porcel.

...respira

Ombres

Sé que batalles entre ombres, que la foscor és l’única companya en la recta final d’aquest viatge. No sé si estàs viva o morta perquè quan et dono la mà restes indiferent, però tinc l’esperança que has notat que hi sóc. Em pregunto què passa al teu voltant, en quin món t’has perdut. Si els records de la teva infància, que retornen cada dia, et molesten o et fan l’existència més planera. M’invento excuses quan et preocupes perquè la teva mare encara no ha arribat, ja que no puc dir-te que t’espera des del cel. I les ombres tornen. Fins al final. De vegades em desespero, iaia, mai sabràs que m’has ajudat a créixer. Al principi no era capaç d’entendre res, després tenia por d’imaginar-me què podies estar sentint i ara continuo tenint por, però sóc més forta. M’enganyaria si digués que ja no se’m posen els pèls de punta quan recordo el dia en què, per una mena d’il.luminació divina, vas cantar un trosset del Virolai. Rosa d’abril, Morena de la serra. Va ser després de sopar amb els ulls tancats, com de costum, només obrint-los a còpia de cridar-te l’antenció una vegada rere l’altra. “Iaia, obre els ulls, sóc aquí, no em veus? Parla” Com sempre, m’observaves amb la mirada del desconegut. Cada dia, per tu, és la primera vegada que em veus. Només sóc una estranya. Però, saps, estic orgullosa de tu perquè aquell dia vas aconseguir l’impossible, tu sola. “Rosa d’abril, Morena de la serra”…va ser com si respirés una alenada d’esperança. Tinc la sensació que mai oblidaré aquell moment. Segur que quan erets jove a tu també et passava, això de tenir la sensació que no oblidaràs unes paraules. Tanmateix, ara, no recordes res. No saps si estàs viva o morta, sempre batallant entre les ombres de l'alzheimer.

Una mica de claror...si us plau.

Aigua.

Com si l'aigua tingués el poder màgic d'endur-me a un altre lloc, de vegades és sota la pluja on la seguretat sembla voler abraçar-me com fa temps que no m'abraces. Avui m'ha semblat que els núvols esperaven el millor moment del dia per repartir tendresa, cap al vespre, caminant cap a casa després de suar ben bé durant una hora i mitja, entre batecs accelerats i pensaments estranys, en un intent de desfogar-me. Una gota de sinceritat m'ha caigut a la punta del nas, com si truqués a la porta de la meva pròpia sinceritat, com si fós l'hora d'afrontar-m'hi sense excuses vàlides. I tot seguit el cel sencer semblava posar-se d'acord amb les idees que m'invaïen sense demanar permís...una, dues, tres...les gotes són (quasi) iguals. L'aigua no té gust. Ni color. Si la vida fos igual d'avorrida que l'aigua la nostra ànima es rendiria més fàcilment. I aleshores, Isabel, per què identifiques tan sovint l'aigua amb la vida? Perquè s'assembla al cel, a la seva grandiositat, l'estar aquí i ara. La Mercè Rodoreda, en la versió més eròtica de l'aigua, diria que aquesta és un llit blau capaç d'endur-nos fins la fi del món, entre metàfores de llamps i trons que identifica amb orgasmes, una de les sensacions més àlgides de l'ésser humà. Això sí que és vida i és aigua i és tendresa.

Tinc els turmells molls.

Autopresentació.

Acabo de crear aquest blog i em passen tantes coses pel cap que ja no sé com ordenar-me per deixar la meva primera petjada. Mai m'he sentit còmoda davant un full en blanc, però enfrontar-me a aquesta pantalla té l'avantatge que hi ha coloraines pel voltant, pestanyes que fan pampallugues o anuncis estúpids que trenquen amb aquella fredor. Escriure no deixa de ser una lluita entre la nostra raó (allò que ens fa ser racionals, sense deixar mai de ser animals) i els nostres sentiments, els quals, a la vegada, no aconsegueixen posar-se d'acord per fer del món un lloc més complicat i, alhora, tan bonic que no voldria abandonar ni que em cagués cada dia als llençols, per dir-ho d'una manera suau.

Així, doncs, quest blog no pretén ser res més que això, un trosset del meu viatge a l'existència.